Amb el llapis a la mà 
Diuen que naixem amb una vocació a dins, i jo vaig tenir la sort de descobrir-la ben aviat: dibuixar! I així va començar tot, sempre amb un llapis a la mà, observava el món i el transformava en traços i colors.
Vaig néixer un 21 d'abril de 1941, a Vic, en plena postguerra, i a casa meva sempre hi bullia l'activitat: el pare, metge d'una nissaga de metges; la mare, simpàtica, enraonadora; els meus germans i jo, un total de cinc criatures; criades enmig d'un anar i venir de pacients, familiars, amics, veïns, minyones i mainaderes integrades a la família.
A Can Bayés s'hi respirava un ambient càlid, cultural i amb una constant de converses apassionants, i jo, curiosa de mena, parava l'orella per estar a l'aguait de tot el que passava.
La meva infantesa va ser un esclat de dibuixos, no hi havia llibre, paret o tovalló que se salvés. L'àvia Tura Vayreda, filla de pintor i gran admiradora de l'art, sempre m'encoratjava, i allò em va donar ales. Al mateix temps sempre he tingut interès per tota mena d'imatges i dibuixos, quadres, fotografies, revistes i sobretot el cinema, que ha influït moltíssim en la meva obra.
Quan vaig haver de triar un camí, no hi havia cap dubte, l'art! El 1959 vaig matricular-me a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, i eren temps on les noies a la universitat encara érem una raresa, però jo no em vaig deixar intimidar, tot el contrari, Barcelona em va obrir les portes a un món fascinant, una ciutat més oberta i avançada, amb molts incentius culturals, exposicions, museus, molta lectura, concerts, cinema, festes i els primers guateques tot i que mai em vaig desenganxar de Vic, on tornava cada cap de setmana i on tenia una vida social pròpia d'aquella edat.
Recuperar la cultura catalana era una tasca essencial en aquells anys, i vaig tenir la gran sort que la pedagoga Marta Mata em va donar l'empenta decisiva, escollint-me entre altres dibuixants, per il·lustrar els primers llibres infantils en català d'una nova etapa de la Història de Catalunya. Així vaig encarrilar la meva carrera cap al dibuix infantil. La vaig exercir de manera continuada col·laborant en revistes com Cavall Fort, Oriflama... I a poc a poc vaig establir el meu propi estil. Vaig perfeccionar les composicions, aprendre a controlar l'espontaneïtat i entendre que dibuixar per a nens i nenes no era un caprici, sinó una tasca
complexa i plena de responsabilitat.
El primer llibre, El meu pardal (1964), es va publicar amb la jove editorial La Galera, que tenia l'objectiu de renovar la pedagogia catalana. Entre els llibres d'aquesta primera etapa, destaco El zoo d'en Pitus (1965), un autèntic èxit que ha superat les 60 edicions, i a partir d'aquí, ja no he parat i amb els anys he tingut l'oportunitat i la sort de poder consolidar la meva carrera de ninotaire.
Sempre he mirat el món amb alegria, i el meu compromís amb la cultura i la identitat catalana ha estat una constant.
Soc una dona independent, tossuda i fidel a la meva vocació, sense encaixar en els rols que m'intentaven imposar. També tinc una fe profunda, oberta i solidària, i sempre he intentat que aquesta manera de veure el món es reflectís en la meva obra.
L'any 1965 em vaig casar amb en Joan, un home valent, d'humor esmolat i immensa curiositat i junts vam construir la família Sala Bayés que ha estat el meu gran pilar. Vam tenir quatre fills, la Maria, en Martí, la Margarida i en Roger. Amb el temps, la nostra família ha crescut encara més, i tinc la immensa sort de tenir vuit nets, que han omplert casa nostra d'alegria i inspiració.
Avui, passats els 80 anys i amb més de 1.000 llibres il·lustrats, col·laboracions en innombrables publicacions, exposicions, murals, milers d'escoles visitades, em satisfà veure que els meus dibuixos s'han aplicat a tota mena de suports i formats, i continuo dibuixant amb la mateixa il·lusió de quan era petita, i el meu dia a dia no ha canviat gaire: dibuixo tant com puc fins que la son em venç, i això em fa feliç.
És la meva missió, com l’aranya té la comesa de teixir la seva teranyina.
